ARTICLE D'OPINIÓ: Tothom és necessari.

- Desde ben petits els nostres pares, ens fomenten i ens animen perque estudiem,
traguem bones notes i tinguem un títol l’endemà. Però, com seria la nostra
societat
si tothom tingués una llicenciatura, màsters i títols? Qui voldria escombrar els
carrers?
O anar a collir raïm?
No negarem que tenir cultura general, tenir uns coneixements més profunds de les
coses, o simplement fer uns estudis, és dolent, ja que aleshores, no hi hauria
metges,
ni professors, ni molta més gent que ajuda a la humanitat amb la seva labor que
tants anys d’estudi i sacrifici li ha costat aconseguir.
Però tampoc negarem, que si no hi hagués gent a la qual no li agradés estudiar i
que decidís anar a treballar sense cap formació o amb la mínima o gent que no
volgués passar temps estudiant i que prefereix estar en una fàbrica, tot seria
millor,perque en la meva opinió crec que cap Llicenciat en Enginyeria Química
volgués anar a treballar a una granja de porcs per netejar-los i sacrificar-los.
En conclusió el que vull dir es que està molt bé estudiar per adquirir uns bons
coneixements, però que aquelles persones que decideixen escollir una altra
alternativa o que els hi costa més això d’estudiar, són molt necessàries també
per a la nostra societat i que si tothom fos universitari, ningú voldria anar a
netejar WC’s.

TEXT DE CREACIÓ: Sense Cor

- Berenguer era un servent a la Cort catalanoaragonesa, els seus pares eren burgesos i

tenien un taller de sabates, però feia molt de temps que havien volgut una millor vida

per al seu fill i aconseguiren que com a mínim que treballés a la Cort, de cuiner.

Els reis Ramón i Peronella, esperaven un fill en aquells temps, fins aleshores tots

havien sigut nens, però fou llavors, com obra de Déu que la criatura que nasqué

fóra una nena que anomenaren Dolça. Berenguer, que quan comença a treballar a

la Cort només tenia 14 anys, veié créixer l’infanta fins que aquesta s’esdevingué,

en una preciosa dona, amb una llarga cabellera daurada, uns ulls tan blaus com

el cel i un rostre pàlid i fi. En aquells temps Dolça tenia 20 anys i Berenguer uns 34.

El rei Ramón decidí que la seva filla havia de trobar un marit ben aviat i parlà

amb els monarques portuguesos per compromèter-la amb Sanç I de Portugal..

La princesa no es volia casar amb aquell home ja que no el coneixia. Mentrestant,

Berenguer dia a dia s’enamorava de la princesa, que lluïa sempre un dolç somriure,

i intentà demostrar-li el seu interès enviant-li cartes anónimes. Un dia, una donzella de

Dolça veié al cuiner deixar la carta davant la porta de la seva cambra i li ho digué a la

princesa. Aquesta se n’alegrà ja que Berenguer era molt ben posat i ella també sentí

alguna cosa per ell. Fins que una nit mentres el rei dormia, la princesa es trobà amb

Berenguer i es deixaren anar. La princesa sabia que la seva relació era impossible,

per la classe social de Berenguer però no li importava mantenir-lo en secret. Un dia

de sobte, arribà al castell el promès portugués de la princesa. El rei Ramón l’havia

convidat perque ell i la princesa es coneguessin. Durant aquella estada, una de les nits

en que la princesa es trobà amb Berenguer, Sanç, que ja sospitava els enxampà.

Agafà la seva espasa, la clavà en el cor de Berenguer i li tregué davant de la princesa.

Dolça, no es creia el que estava succeïnt, fugí a la seva cambra i no en sortí en molts

dies. Quan el rei i la reina es donaren compte de que la princesa no sortia de la seva

a la qual es pasava el dia plorant, trucaren a un metge perque la curés. Però la

sorpresa de tots va ser que en obrir la cambra, estava buida, i des d’aquell dia, mai

no se’n sabé res més d’ella, encara que molta gent del poble diu que va marxar a un

monestir per dedicar la seva vida a servir a Déu i que aquest li perdonés, tots els seus

pecats.

DISCUR INAGURAL DE LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT, per Quim Monzó

Quim Monzó, col·laborador de ràdio i televisió, traductor i escriptor de molts contes en català (dels quals, sincerament no recordo cap),va ser l'encarregat de fer el discurs inaugural de la fira del llibre de Frankfurt, que reuneix moltes persones relacionades amb el món literari. Un discurs en tercera persona i res convencional, que va fer més amena al públic la seva presència. El contingut en general, és una crítica a aquesta societat globalitzada on tothom es jutjat faci el que faci i on es menyspreen les coses minoritàries sense tenir en compte la seva importància. L'escriptor manifesta la seva indignació pel tracte que ha rebut el català al llarg de la seva història i cita espelciament a Frederic Mistral. Un occità que va rebre el primer i l'últim premi Nobel que ha rebut una literatura sense Estat, causada per l'oposició dels representants nacionalistes. Opino ( i crec que aquesta opinió és compartida), que el seu discurs hauria de servir per concienciar-nos i apreciar tot allò que tenim per insignificant que sigui, no nomès beneficiant a la literatura catalana sinò a moltes altres en la mateixa situació.
















moltes altres en la mateixa situació.