COMENTARI DE TEXT: La Pàtria

Introducció i contextualització:

- L’autor d’aquest poema(adaptació d’un passatge de la novel.la I promessi sposi) és Bonaventura Carles Aribau, un escriptor, economista i polític del S.XIX considerat l’iniciador de la Renaixença catalana. Bonaventura era un liberal il.lustrat que quan començà com a escriptor propugnava la millora moral i material de l’home, el progrés científic,etc, i que ben aviat va canalitzar cap a l’economia. Com a escriptor podem destacar-hi una gran varietat de texts: assajos, treballs de crítica literària, textos que tracten de temes econòmics i poesia, la major part de la qual va restar inèdita i en àlbums privats.
-Aquest poema pertany a la Renaixença que va ser l’época posterior a la Decadència i que tenia com a objectius la divulgació dels clàssics grecollatins i la creació de la literatura catalana per una llengua normativitzada. Per una altra banda, com que aquest moviment es va consolidar al voltant de la burgesia culta que es trobava en el romanticisme, aquest poema també conté elements romàntics.
- El motiu d’aquest poema és l’enyorança que sent l’autor per Catalunya, la seva nació.


Anàlisi de la mètrica:


-Aquest poema es divideix en 6 estrofes, de 8 versos cadascuna, les quals s’anomenen octets. Els versos són alexandrins, 14 síl•labes per vers i d’art major. La rima és consonant, i l’esquema rítmic és ABBAACCA, es a dir, amb tres rimes, i la rima A enllaçant les dues quartetes.

Localització i interpretació dels recursos més destacats:


• El vocabulari empleat per l’autor és un vocabulari senzill i entenedor. No utilitza cap culteranisme ni un llenguatge específic, expressa els seus sentiments de manera molt natural i amb un llenguatge estàndard per a l’época.

• Els camps semàntics més destacats en aquest poema són els relacionats amb el relleu (noms propis de muntanyes, rius...) i la natura (flors, torrents, arbre, fruits...).

• Encara que l’autor pertany a la Renaixença, en aquest poema trobem molts elements romàntics com l’utilització de l’enyorança (sentiments) i la tendència nacionalista que mostra cap a Catalunya.

• Com a recursos retòrics podem destacar les comparacions que fa entre els paisatges propis de Catalunya i la seva família i alguna que altra hipèrbole en l’expressió del seu sentiment de dolor per la llunyania de la seva terra.




Concreció del tema del text:


Dividirem el poema en sis parts, cada una un octet:
• 1er octet: Plany on l’autor es lamenta que la llengua catalana es perd per sempre i es descriu des de un punt de vista geogràfic Catalunya (des de les muntanyes fins al mar).
• 2on octet: Associa tot el que ell coneixia de Catalunya amb familiars, en aquesta estrofa es veu realment l’enyor que sent l’autor i com la poesia es l’únic que l’apropa a allò que troba a faltar.
• 3er octet: Menysprea els paisatges castellans i altres elements d’on ell es troba en aquell moment, ja que per ell no tenen cap importància ni li desperten cap sentiment si no pot estar prop de Catalunya i dels seus.
• 4rt octet: Mostra el sentiment d’orgull que té pel fet de ser català i estar representat pels autors d’aquesta llengua i també mostra rebuig a aquells catalans fóra del seu país que no s’enyoren d’aquest.
• 5é octet: Es lamenta de que la seva llengua no tingui més repercussió ja que la considera molt important..
• 6é octet: En aquest últim octet expressa la seva voluntat de continuar parlant la seva llengua i recordant i enyorant Catalunya, per molt lluny que estigui d’ella.


- En resum, l’autor nomes pretén mostrar els seus sentiments patriòtics exaltant les virtuts de la seva terra.



Conclusió:


- Així doncs, el poema expressa generalment l’enyorança de l’autor per la seva terra, ja que es troba lluny de ella i reflexa destacablement el sentiment patriòtic que aquest té i vol demostrar mitjançant la descripció dels paisatges que recorda i remarcant molt el seu dolor per la distància que el separa de la seva nació.

Mostres de supervivència de la poesia popular: ELS JOCS FLORALS

Aquest certamen literari té el seu orígen a Catalunya, al voltant de l'any 1323 concretament al poble de Tolosa de Llenguadoc, però no va ser fins al 1859 després d'una davallada a Catañunya que es va tornar a instaurar a Barcelona amb l'objectiu de fer renèixer la llengua (Renaixement).
El certamen consta de tres premis principals: La Flor Natural(millor poesia amorosa), l'englantina d'or(millor poesia patriòtica i la Viola d'Or i d'Argent(millor poesia religiosa). A banda d'aquest premis també es donaven d'altres ordinaris.

Aquest concurs literari va contribuir al prestigi de la literartura catalana culta i va fer importants alguns autors catalans com: Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Josep Maria Segarra i Àngel Guimerà. Aquest últim, propi del Vendrell ( Baix Penedès), va presidir els jocs de barcelona al 1889 i va ser elegit president de la lliga de Catalunya.

COMENTARI DE POEMA

“Aixó com cell qui es veu prop de la mort”


- Semblances amb la poesia trobadoresca: Utilitza en part l’estil de l’amor cortès
ja que ell vol aconseguir una dama que per la qüestió que sigui no pot conseguir.
Aquest poema tracta de l’amopr que també és un del temes típics de la poesia dels
trobadors i utilitza la comparació mar-mort, relacionada a l’edat mitjana per
explicar la seva situació. Una altra característica o semblança és la utilització
del jo
poètic que equival a un narrador de la narrativa.

-Diferències amb la poesia trobadoresca: Com a diferències trobem una mica
d’influència filosòfica de Dant i Petrarca, tampoc utilitza el provençal i comença a utilitzar el català en els seus poemes, els trobadors mostraven l’amor com a perfecte però Ausiàs March en dóna una visió més realista.
I també l’autor diu mal a la dama
donant rellevància al fet de que aquesta sigui molt orgullosa.

ARTICLE D'OPINIÓ: Tothom és necessari.

- Desde ben petits els nostres pares, ens fomenten i ens animen perque estudiem,
traguem bones notes i tinguem un títol l’endemà. Però, com seria la nostra
societat
si tothom tingués una llicenciatura, màsters i títols? Qui voldria escombrar els
carrers?
O anar a collir raïm?
No negarem que tenir cultura general, tenir uns coneixements més profunds de les
coses, o simplement fer uns estudis, és dolent, ja que aleshores, no hi hauria
metges,
ni professors, ni molta més gent que ajuda a la humanitat amb la seva labor que
tants anys d’estudi i sacrifici li ha costat aconseguir.
Però tampoc negarem, que si no hi hagués gent a la qual no li agradés estudiar i
que decidís anar a treballar sense cap formació o amb la mínima o gent que no
volgués passar temps estudiant i que prefereix estar en una fàbrica, tot seria
millor,perque en la meva opinió crec que cap Llicenciat en Enginyeria Química
volgués anar a treballar a una granja de porcs per netejar-los i sacrificar-los.
En conclusió el que vull dir es que està molt bé estudiar per adquirir uns bons
coneixements, però que aquelles persones que decideixen escollir una altra
alternativa o que els hi costa més això d’estudiar, són molt necessàries també
per a la nostra societat i que si tothom fos universitari, ningú voldria anar a
netejar WC’s.

TEXT DE CREACIÓ: Sense Cor

- Berenguer era un servent a la Cort catalanoaragonesa, els seus pares eren burgesos i

tenien un taller de sabates, però feia molt de temps que havien volgut una millor vida

per al seu fill i aconseguiren que com a mínim que treballés a la Cort, de cuiner.

Els reis Ramón i Peronella, esperaven un fill en aquells temps, fins aleshores tots

havien sigut nens, però fou llavors, com obra de Déu que la criatura que nasqué

fóra una nena que anomenaren Dolça. Berenguer, que quan comença a treballar a

la Cort només tenia 14 anys, veié créixer l’infanta fins que aquesta s’esdevingué,

en una preciosa dona, amb una llarga cabellera daurada, uns ulls tan blaus com

el cel i un rostre pàlid i fi. En aquells temps Dolça tenia 20 anys i Berenguer uns 34.

El rei Ramón decidí que la seva filla havia de trobar un marit ben aviat i parlà

amb els monarques portuguesos per compromèter-la amb Sanç I de Portugal..

La princesa no es volia casar amb aquell home ja que no el coneixia. Mentrestant,

Berenguer dia a dia s’enamorava de la princesa, que lluïa sempre un dolç somriure,

i intentà demostrar-li el seu interès enviant-li cartes anónimes. Un dia, una donzella de

Dolça veié al cuiner deixar la carta davant la porta de la seva cambra i li ho digué a la

princesa. Aquesta se n’alegrà ja que Berenguer era molt ben posat i ella també sentí

alguna cosa per ell. Fins que una nit mentres el rei dormia, la princesa es trobà amb

Berenguer i es deixaren anar. La princesa sabia que la seva relació era impossible,

per la classe social de Berenguer però no li importava mantenir-lo en secret. Un dia

de sobte, arribà al castell el promès portugués de la princesa. El rei Ramón l’havia

convidat perque ell i la princesa es coneguessin. Durant aquella estada, una de les nits

en que la princesa es trobà amb Berenguer, Sanç, que ja sospitava els enxampà.

Agafà la seva espasa, la clavà en el cor de Berenguer i li tregué davant de la princesa.

Dolça, no es creia el que estava succeïnt, fugí a la seva cambra i no en sortí en molts

dies. Quan el rei i la reina es donaren compte de que la princesa no sortia de la seva

a la qual es pasava el dia plorant, trucaren a un metge perque la curés. Però la

sorpresa de tots va ser que en obrir la cambra, estava buida, i des d’aquell dia, mai

no se’n sabé res més d’ella, encara que molta gent del poble diu que va marxar a un

monestir per dedicar la seva vida a servir a Déu i que aquest li perdonés, tots els seus

pecats.

DISCUR INAGURAL DE LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT, per Quim Monzó

Quim Monzó, col·laborador de ràdio i televisió, traductor i escriptor de molts contes en català (dels quals, sincerament no recordo cap),va ser l'encarregat de fer el discurs inaugural de la fira del llibre de Frankfurt, que reuneix moltes persones relacionades amb el món literari. Un discurs en tercera persona i res convencional, que va fer més amena al públic la seva presència. El contingut en general, és una crítica a aquesta societat globalitzada on tothom es jutjat faci el que faci i on es menyspreen les coses minoritàries sense tenir en compte la seva importància. L'escriptor manifesta la seva indignació pel tracte que ha rebut el català al llarg de la seva història i cita espelciament a Frederic Mistral. Un occità que va rebre el primer i l'últim premi Nobel que ha rebut una literatura sense Estat, causada per l'oposició dels representants nacionalistes. Opino ( i crec que aquesta opinió és compartida), que el seu discurs hauria de servir per concienciar-nos i apreciar tot allò que tenim per insignificant que sigui, no nomès beneficiant a la literatura catalana sinò a moltes altres en la mateixa situació.
















moltes altres en la mateixa situació.